ONCA

El destacat i tradicional Concert de Cap d’Any amb l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra tancarà l’edició Ordino Clàssic. Un any més, el director d’orquestra i compositor Francesc Prat serà l’encarregat de dirigir l’ONCA, el dimecres 1 de gener de 2020, a les 19 hores, a l’Auditori Nacional d’Andorra a Ordino. El concert de Cap d’Any, titulat Valsos, polques i més, obrirà el programa celebrant el 250è aniversari del naixement de Beethoven amb Obertura de Les criatures de Prometeu. S’interpretaran també obres de Debussy i d’Offenbach, però sobretot se centrarà en Johann Strauss, Vals de l’emperador, op. 437; Perpetuum Mobile, op. 257; Vida d’artista, op. 316, entre d’altres. Es tracta d’un programa únic que donarà peu a iniciar l’any d’una manera emocionant i divertida. Les entrades per al concert es podran adquirir, a partir del dia 3 de desembre a les 9 h, a la pàgina web d'Ordino Clàssic: www.ordinoclassic.ad i a l’Oficina de Turisme d’Ordino. Tenen un preu de 35 € i de 25 € per les localitats del cor i algunes de laterals.

L’ONCA -formació impulsada pel Govern d’Andorra i la Fundació Crèdit Andorrà- continua el cicle Fronteres amb el programa Músiques, nacions i fronteres, interpretat per l’ONCA, sota la direcció, per primera vegada, del violinista Manfredo Kraemer. L’actuació comptarà també amb la col·laboració del clavecinista, Dani Espasa. Tindrà lloc el dissabte 18 de maig, a les 20.30 h, a l’Era Gran de Casa Rossell d’Ordino, amb motiu del Dia internacional dels museus. Tal com descriu el musicòleg Lluís Bertran, el programa reflecteix com la música va ser una de les principals eines per a homogeneïtzar el gust musical a l’Europa del Barroc. Al segle XVII, en plena consolidació de les monarquies absolutes i de les administracions estatals, la cort francesa de Lluís XIV institucionalitzaria un estil musical capaç de simbolitzar el poder del nou Estat absolutista. Als altres països, corts grans i petites, enlluernades pels fastos de Versalles, van afanyar-se a adoptar-lo. L’afalagador i ordenat estil francès, però, xocava amb un altre de més arrelat, l’italià, brillant i fantasiós, xoc que va ser l’origen de nombroses polèmiques. A Les caractères de la danse (1715), Jean-Féry Rebel proposa un manifest d’estil que presenta, l’una darrere l’altra, en forma de suite, les danses més elegants i característiques de la música francesa. A l’altra banda dels Alps, un concerto grosso (1711) del venecià Antonio Vivaldi encarna perfectament l’estil oposat: la fantasia de tres solistes virtuosos que s’alterna amb les incisives puntuacions de l’orquestra que els acompanya. A Anglaterra, Matthew Locke mescla seductorament les tonades locals amb la solemnitat francesa i la vivacitat italiana, però posant-ho al servei d’una tradició ben anglesa, la de l’acompanyament musical de les obres teatrals de Shakespeare, aleshores un desconegut a la resta d’Europa (The tempest, 1674). Per últim, en terres germàniques, la convivència d’estils va ser vista com l’ocasió per a la “reunió dels gustos”, fins al punt que alguns teòrics van definir l’estil alemany com un estil musical mixt, sense fronteres, síntesi dels estils nacionals veïns. A la suite titulada Les nacions, Georg Philipp Telemann va més enllà i retrata musicalment turcs, suïssos, portuguesos i moscovites amb un esperit pintoresc i satíric. Entrada lliure amb aforament limitat. Informació i reserva prèvia obligatòria als telèfons (+376) 835 852 / (+376) 839 760.